Estic assegut davant l'ordinador i no sé de què parlar concretament. Només tinc un munt de pensaments que aniré exposant de la forma més ordenada possible.

1. El temps. Ja sabeu que cada cop més s'afiança més allò de "El tiempo está loco", "el temps està cambiant" o bé "Això és culpa del canvi climàtic. La veritat és que no estem acostumats a una calor exagerada a començaments/mitjans del mes d'Octubre. Al matí i al vespre hem de posar-nos la "rebequeta", a les hores centrals del dia patim una calor insoportable. Els que agafeu el cotxe al migdia podreu empatizar amb mi i compartir l'olor de plàstic calent i aire més calent encara. Treballar amb calor costa i provoca esvalotament general. Jo, que treballo amb nens ho noto. Cap al migdia no hi ha concentració ni ganes de treballar. Ben normal, evidentment, jo sóc adult i també ho experimento. Esperem un descens de les temperatures aviat.

2. Política/Crisi. La situació que vivim ens aboca a una apatia constant i poca confiança amb allò que ha de venir i tot allò que ens envolta. Tinc la sensació que no sabem la magnitud de la "tragèdia" i si encara haurem de patir més. Probablement sí. Les retallades ens toquen de ple i en àmbits sensibles, com la salut i l'ensenyament, pals de paller de tota societat que té un cert grau de benestar.
Se m'han passat les ganes d'anar a votar. Això em preocupa i hauria de preocupar als que gestionen tot això. Les dretes no ens ajuden als sectors obrers, les esquerres estirant més el braç que la màniga i fent girs de timó cap a la dreta estranys i improvitzats. Els polítics no s'apliquen els ajustos de sou i ni tan sols escolten al ciutadà. Tenim molt a pensar.

3. La sobresaturació d'internet. He acabat empatxant-me de xarxes socials, portals de tele, correus electrònics i altres eines web que tant i tant de temps ens fan perdre davant de la pantalla. Totes les masses fan mal i els facebooks i derivats acaben crean l'efecte rebuig. Jo tinc la sensació que no sóc l'únic que ja no té tantes coses a mirar ni aportar al ciberespai. Continuo com a membre actiu de tot aquest espai, però amb un batec més lent i pausat. Abans, hi havia eufòria i efervescència i en canvi ara, comproves que fins i tot els teus amics tampoc pengen tants comentaris o fan moviments als seus espais a la xarxa.

4. La tele ja no motiva. Jo sempre he estat teleadicte i pensava que amb la TDT tindria un ventall més ampli i variat de propostes, però res més lluny de la realitat. Tot són repeticions de fa mil anys dels "canals mare" (Telecinco i Antena 3 sobretot), telebruixes i telebotigues. Amb franquesa, només miro 4 programes comptats, un d'ells "Telemonegal", de crítica televisiva (Canal Reus TV, diumenge 22.30).

Per avui ja n'hi ha prou! Bona nit!!!

Juliol? Eivissa!

Estem de vacances i aprofito l'avinentesa per desitjar-vos un bon final de juliol i inici d'agost. Jo marxo a Eivissa a passar uns agradables dies. Necessito gaudir del temps lliure, en bona companyia i viure noves experiències! Ens retrobem ben aviat!

Gener...

Sort que la Teresa és molt afeccionada als blocs i de tant en tant m'encoratja a fer alguna entrada més al bloc. Confesso que abans tenia ganes d'actualitzar tots espais que regento (blocs, facebooks, fotologs, etc.), però d'un temps ençà no sóc tant constant. Suposo que d'ara en endavant seré més regular, ja que per fi tinc una connexió molt bona i eficaç a internet a casa. Jo per escriure he d'estar còmode i ja sabeu que "com a casa enlloc". Doncs ara, abans d'anar a sopar, i sense cap fil predeterminat escriuré 4 ratlles o les que em surtin. El títol... Gener... Val, això ja pot ser una font d'inspiració.
El mes de gener és més volàtil i fugaç... fins i tot més que el febrer que té alguns dies menys. Fins al 6 de gener el temps sembla que no conti igual que la resta de dies, compres, visites, família, organització... tot això fa que no te n'adonis i et plantis cada día davant el despertador de la tauleta de la nit i et diguis a tu mateix: <<-Doncs sí que ha passat ràpid el dia. Si sembla que era ahir que estava en aquesta mateixa situació!>>.
Gener és un mes amb totes les seves vessants, trista, esperançadora, plena de mites i hem d'intentar salvar tots aquests tòpics com puguem. Trista perquè s'apaguen tots els llums de nadal, les guarnicions hiperbòliques desapareixen amb la conseqüent sensació de buidor. Buidor també de la butxaca, que Déu n'hi do amb els temps que corren! Arriba el gener i no tens més remei que fer mans i mànigues. Esperançadora per totes aquelles promeses que ens fem o projectes que es dibuixen a l'hortizó, que fins a cert punt et donen aire en uns moments de la societat actual en que et sents ofegat per tot arreu, ja siguis jove o siguis gran. Mites, com que el dia 24 de gener, segons un investigador i les seves fórmules matemàtiques, és el pitjor dia de l'any, amb un desanim latent, etc.
I ara que estem tancant el primer mes de l'any, faig balanç. A nivell personal es pot dir que no em puc queixar, les coses segueixen el seu curs i, tot i que hi ha aspectes a millorar, em puc consierar afortunat en aspectes com família, feina, amics i d'altres puntals bàsics de la meva vida. Pel que fa a la societat, cada dia del mes hi ha hagut alguna notícia que ens fa tocar de peus a terra i dir: <<-Senyors, senyores, desenganyem-nos. Aquella "falsa bona vida i prosperitat i d'estirar més el braç que la màniga s'ha acabat">>. Som el país que som i la conjuntura actual no ha fet res més que posar-nos a tots al nostre lloc. El que passa és que no veig tan clar que la gent vulgui renunciar al tren de vida que portava fins fa vora 3 anys. Aneu als restaurants i certes botigues i ho comprovareu!

En fi, esperem que el febrer ens apugi els ànims a tots plegats i per posar la primera pedra us convido a que participeu de les Decennals de la Mare de Déu de la Candela de Valls, que enguany celebren festa grossa (28 de gener al 6 de febrer).

Si voleu fer un tastet previ del Carnaval 2011, a Salou, el proper 5 de febrer podreu gaudir del Cós Blanc, als carrers Ciutat de Reus i Barcelona. Jo no m'ho perdré! Salut!

Sexualidad 2.0

CÓMO EXPLICAR EL NACIMIENTO DE UN NIÑ@ EN EL SIGLO XXI?

Que si las abejas, las flores, la semilla en la
tierra... Eso está desfasado!

SEAMOS MODERNOS!

Un bonito día, un hijo le pregunta a su padre:

- Papá, cómo nací yo?
- Muy bien hijo, algun día debíamos hablar de esto y te voy a explicar
lo que debes saber:

Un dia, Papá y Mamá se conectaron a Facebook. Papá le mandó a Mamá un e-mail para verse en un cybercafé.
Descubrieron que tenían muchas cosas en común y se entendían muy bien. Papá y Mamá decidieron, entonces, compartir sus archivos. Se metieron, disimuladamente, en el W.C y Papá introdujo su Pendrive en el puerto USB de Mamá. Cuando empezaron a descargarse los archivos, se dieron cuenta de que no
tenían Firewall. Era ya muy tarde para cancelar la descarga e imposible de borrar los archivos.
Así es, que a los nueve meses... Apareció un VIRUS! XD

Mudances....

Aquest post va dedicat a la Teresa de l’escola, que m’anima a no deixar morir aquest espai.

Estem a l’estiu, fa calor i em ve de gust parlar d’una experiència que tots hem viscut d’aprop: les mudances de pis, trasllats, canvis o com vulgueu anomenar.

La majoria dels que em coneixeu sabeu que fa relativament poc he canviat de casa. Ep! He marxat amb la resta de la família, no us espantéssiu pas! El meu rellotge de l’abandonament del niu familiar encara no s’ha despertat! He fet el salt des de Reus a Castellvell del Camp, un poble de la vora.

Us enfocaré el meu trasllat des de la vessant curiosa, divertida o ingènua. No tots hem nascut ensinistrats com el senyor de “Bricomanía”.

Tot comença amb l’embalatge del menàge, estris o roba dels armaris. Senyor! Sempre t’havies pensat que el teu pis era normal, ni massa gran ni massa petit i fins i tot, te n’orgullies que no acumulaves massa andròmines. Fals! Quan obres un armari, comences a posar quatre peces de roba en capses i veus que l’armari ni tan sols s’ha vist afectat. Llavors penses: -Aquí tindrem feina! :-D

Aquest procés de “fer caixes”, millor no el feu en hores de calor intensa si no voleu morir d’un cop de calor. Jo penso que és la part més estressant abans d’abandonar la casa. No saps mai què posar a cada capsa. De vegades tens dubtes existencials davant d’aquell objecte que consideres prescindibles però tanmateix et resisteixes a llençar perquè, sense saber com, ha estat acumulant pols des de temps immemorials. Al final, de cada 5 objectes que tenies pensat llençar, 3 se salven. Amb permís d'una amiga us explico una anècdota del seu trasllat. Com que la distància entre el pis antic i el nou era només dos blocs més avall, no van fer servir ni camions, ni furgonetes... van anar al Dia Supermercados i van demanar uns carretons per posar les coses petites, hahahaha!!!

El que més enrabia és quan ja tens la capsa tancada te n’adones que t’has deixat d’incloure alguna rucada i llavors no et queda més remei que tornar a obrir la caixa que sembla un búnquer de cel·lo.

Quan ja hem buidat l’habitació, queda desmuntar els mobles i armaris. I ja comencen els problemes, ja que mai tenim les eines necessàries o bé el senyor o senyora que els va muntar es va curar en salut i més que apretar els cargols, els va fusionar amb la fusta.

Les sorpreses arriben quan retires els mobles o quadres de la seva posició inicial. Descobreixes que s’ha creat tot un ecosistema allí. Pols i mes pols, teranyines, humitats i taques diverses i és clar, si tens algun forani a casa, t’apresses a netejar-ho per a que no el titllin de “marrano”.

Un cop has passat una altra etapa crítica de la mudança: carregar i descarregar de la furgoneta, camió, cotxe, carro, etc., comença la segona fase: Muntar de nou els mobles i reomplir-los amb els continguts de mil capses que t’estorben per tot arreu.

Canviar-se de casa serveix per adonar-te que allò que et quedava perfecte i a mida a l’altre habitatge no hi ha manera d’embotir-ho en el nou. Els mobles no encaixen a l’habitació! Has de començar a fer nyaps i afegits- El que era un moble de 3 moduls per al menjador s’acaba transformant en 3 mòduls independents: un al menjador, un al despatx i l’altre al passadís per que ja no et queda cap lloc disponible.

Les instal·lacions són un altre maldecap: Endolls que queden tapats, reixetes de l’aire condicionat que també queden ocultes, on necessites un endoll no n’hi ha cap, hi ha un clau en un lloc on no hi cap cap quadre...

Les cortines mereixen un capítol a banda perquè sempre he pensat que els arquitectes podrien dissenyar les finestres d’un tamany estàndard i així les cortines podrien servir d’un pis a l’altre.

De manera més breu us faig cinc cèntims del drama d’instal·lar-se a la nova llar:

* No saps on col·locar els quadres o els claus que hi ha a la paret no et serveixen.

* Alguns dels mobles no peguen ni amb cola un cop estan instal·lats (estils diferents).

* Coses que es trenquen (En un trasllat és d'allò més normal).

* El que busques no ho trobes i el que trobes no és pas el que busques (capses mal catalogades).

* Acostumar-se a l’habitació, és a dir, a no sentir-te estrany cada matí quan et despertes.

* Burocràcia: Trucar o enviar mails a bancs, caixes, organismes diversos, amics, família... a fi que la correspondència vagi a parar a l’antic domicili.

* No tenir línia de telèfon ni internet per extensió (Sort de les xarxes mòbils).

* I així un llàrg etcétera. Us animo a que m'expliqueu les vostres batalletes de trasllat.

Benvolguts/des amants del teatre,

Des de Llop's Teatre SF/87 us volem convidar a l'estrena de la nostra obra "Trenta" el proper diumenge, a les 19.00 h., a la Sala Sta. Llúcia de Reus (Raval Robuster, 34).

SINOPSI

L'Andreu fa trenta anys. I està angoixat. Està en crisi. Però no és la crisi dels trenta. De fet, ell no hi creu, en la crisi dels trenta. L'Andreu està angoixat perquè la gent que l'envolta (els amics, la nòvia, els pares...) sembla que s'ha entestat a capgirar-li la vida. I això et pot passar en qualsevol moment, no cal que sigui el teu aniversari.

L'Andreu sap escoltar. No tothom en sap. Parlar sovint és fàcil: escoltar no tant. I la gent que confia en l'Andreu se n'aprofiten. Però a ell, ara que està en crisi, qui dimonis l'escolta? A qui li ha d'explicar, ell, les seves angoixes? Potser al públic, que -en principi- no fugirà, no canviarà de tema, està atrapat, condemnat a escoltar-lo...

Aquesta comèdia, d'una banda, pretén ser un petit homenatge a aquells que saben escoltar, a aquells que hi són quan els necessitem i ens escolten, ens deixen parlar, sense canviar de tema a la mínima pausa que fem per respirar. Un homenatge a aquella persona que tots, algun cop, hem utilitzat per abocar allò que ens coïa a dins. Un amic, un exnòvio, un fill, una mare, una psicoanalista, un espectador..., tant se val. I, d'una altra banda, també pretén servir d'advertència: hauríem de triar amb cura el moment i la persona que volem que ens escolti: si li tenim tanta confiança, qui sap si allò que li expliquem no l'afectarà més del compte...

Ja ho deia Billy Wilder: de vegades, més que no pas un fet, és més interessant mostrar-ne les conseqüències, d'aquell fet. Podríem dir que aquesta és una comèdia de conseqüències, les conseqüències de no saber controlar les nostres “íntimes loquacitats”.


Espectacle gratuït. Es recomana estar a la sala 15 min abans.

Llop's Teatre SF/87

Una carrera de fons, una aturada forçosa

El cos és intel·ligent. O això diuen... La veritat és que “fer repòs” aquests dies a casa m’han servit per fer reflexions. Algunes es podran aprofitar aquí. D’altres me les guardaré, tampoc és necessari evocar aquí totes les “misèries”, hehe!!!

Les coses, els fets i les situacions no arriben perquè sí. Jo feia dies que arrossegava una mica de tot: constipat pre i post carnavalenc, cansament de meitat de trimestre, mal de queixal i una olla barrejada de desgana que el meu cos s’ha encarregat de remeiar.

El cos ha dit prou i després d’una bona esbandida d’estómac que m’ha deixat, com dirien els meus parents “pa’l arrastre”, he tornat a prendre una mica d’aire, una mica més de motivació i una mica més d’energia per aquesta carrera de fons que pot ser la vida laboral i la mateixa vida personal. Una carrera de fons, que té les seves etapes o relleus, als que jo anomeno cursos. La veritat és que el relleu actual està costant una mica més del compte i això acaba passant factura d’una manera o una altra.

Avui és el primer dia que he tingut esma d’aixecar-me a fer “alguna cosa de profit”. I he pensat. Posa tot allò que t’ha aportat quedar-te a casa mentre el món “segueix girant”. La veritat és que sí que tens una sensació que tot segueix igual. Darrera els vidres veus la gent que va i que ve, la televisió segueix igual... de malament, la gent de casa entra i surt i, de tant en tant fa memòria que hi ha algú allí que, involuntàriament, “ha baixat del carro”.

He experimentat moltes sensacions aquest període intra-setmanal a casa: cansament, avorriment, tranquil·litat, complex d’inferioritat, relax... Cansament perquè “contra menys coses faig menys ganes tinc de fer-ne cap”. De fet, estan amb la panxa regirada i el cos adolorit de la sotragada no tens ganes de ballar tangos, precisament.

L’avorriment del malalt també és evident. Del llit al sofà i poca cosa més. Només tinc ganes d’entreteniment d’aquell de no pensar. I la cosa està malment. M’he sentit com una “maruja total” veient els típics programes de les mestresses de casa. Sense comentaris.

La ràdio és l’única enamorada meva que m’entreté i no m’exigeix massa esforç. Tapadet i estirat còmodament al llit m’entreté, m’informà i m’evadeix.

M’he sentit una mica “desvalgut” ja que un malalt entra en una dinàmica de “fer mala cara” i els altres de “plànyer-lo” i de sobreprotegir-lo i donar-li tot fet. Fins que et canses i dius: -Tinc passa de panxa, no sóc manco!.

I de valoracions positives extreure’m que fer aquesta “aturada forçosa” et permet situar les idees i ordenar el calaix de la ment, que a aquestes alçades pot estar ja molt desendreçat. A més, analitzes com està anant tot el que fas i ho relativitzes menys negativament i abordes tot allò que vindrà des d’una perspectiva “de reiniciar la ruta” que, almenys a mi em funciona, ja que penses que tens una part del “relleu anual” fet i que allò que ens queda per fer ara per ara és molt menys del que ja hem fet. Què us hi jugueu a que la setmana que ve em torno a estressar? Segurament: Tinc sortida d’estudi i avaluació. Però, com que he tingut tant de temps per pensar a casa ja m’he mentalitzat de la millor manera possible: M'aplicaré el lema...

Viu la vida, que només en tens una i no se sap què pot passar demà! :-)