El cos és intel·ligent. O això diuen... La veritat és que “fer repòs” aquests dies a casa m’han servit per fer reflexions. Algunes es podran aprofitar aquí. D’altres me les guardaré, tampoc és necessari evocar aquí totes les “misèries”, hehe!!!
Les coses, els fets i les situacions no arriben perquè sí. Jo feia dies que arrossegava una mica de tot: constipat pre i post carnavalenc, cansament de meitat de trimestre, mal de queixal i una olla barrejada de desgana que el meu cos s’ha encarregat de remeiar.
El cos ha dit prou i després d’una bona esbandida d’estómac que m’ha deixat, com dirien els meus parents “pa’l arrastre”, he tornat a prendre una mica d’aire, una mica més de motivació i una mica més d’energia per aquesta carrera de fons que pot ser la vida laboral i la mateixa vida personal. Una carrera de fons, que té les seves etapes o relleus, als que jo anomeno cursos. La veritat és que el relleu actual està costant una mica més del compte i això acaba passant factura d’una manera o una altra.
Avui és el primer dia que he tingut esma d’aixecar-me a fer “alguna cosa de profit”. I he pensat. Posa tot allò que t’ha aportat quedar-te a casa mentre el món “segueix girant”. La veritat és que sí que tens una sensació que tot segueix igual. Darrera els vidres veus la gent que va i que ve, la televisió segueix igual... de malament, la gent de casa entra i surt i, de tant en tant fa memòria que hi ha algú allí que, involuntàriament, “ha baixat del carro”.
He experimentat moltes sensacions aquest període intra-setmanal a casa: cansament, avorriment, tranquil·litat, complex d’inferioritat, relax... Cansament perquè “contra menys coses faig menys ganes tinc de fer-ne cap”. De fet, estan amb la panxa regirada i el cos adolorit de la sotragada no tens ganes de ballar tangos, precisament.
L’avorriment del malalt també és evident. Del llit al sofà i poca cosa més. Només tinc ganes d’entreteniment d’aquell de no pensar. I la cosa està malment. M’he sentit com una “maruja total” veient els típics programes de les mestresses de casa. Sense comentaris.
La ràdio és l’única enamorada meva que m’entreté i no m’exigeix massa esforç. Tapadet i estirat còmodament al llit m’entreté, m’informà i m’evadeix.
M’he sentit una mica “desvalgut” ja que un malalt entra en una dinàmica de “fer mala cara” i els altres de “plànyer-lo” i de sobreprotegir-lo i donar-li tot fet. Fins que et canses i dius: -Tinc passa de panxa, no sóc manco!.
I de valoracions positives extreure’m que fer aquesta “aturada forçosa” et permet situar les idees i ordenar el calaix de la ment, que a aquestes alçades pot estar ja molt desendreçat. A més, analitzes com està anant tot el que fas i ho relativitzes menys negativament i abordes tot allò que vindrà des d’una perspectiva “de reiniciar la ruta” que, almenys a mi em funciona, ja que penses que tens una part del “relleu anual” fet i que allò que ens queda per fer ara per ara és molt menys del que ja hem fet. Què us hi jugueu a que la setmana que ve em torno a estressar? Segurament: Tinc sortida d’estudi i avaluació. Però, com que he tingut tant de temps per pensar a casa ja m’he mentalitzat de la millor manera possible: M'aplicaré el lema...
Viu la vida, que només en tens una i no se sap què pot passar demà! :-)
0 comentaris:
Publica un comentari